El cos humà té un refinat sistema antigravitatori que s’encarrega de l'equilibri i la coordinació en tot el que fem. Els mals hàbits posturals i de moviment (kinestètics), que repetits durant anys s’han tornat inconscients i automàtics, impedeixen sovint el funcionament natural del nostre cos. Aquests mals hàbits posturals i kinestètics poden tenir un efecte molt advers sobre el nostre funcionament tant físic com mental.

Frederic Matthias Alexander (1869-1955) fou un actor australià. Ben aviat es va trobar amb una sèrie de problemes d’ordre respiratori i freqüents afonies que impedien el curs normal de la seva carrera. Metges i professors li van recomanar que es prengués períodes de descans per a la seva veu, per tal de recuperar-la. Va comprovar que això només li proporcionava una restauració momentània, ja que tornava a perdre la veu tan aviat com reiniciava les seves declamacions. Fruit d’aquesta observació repetida va concloure que el problema provenia d’alguna cosa que ell mateix feia a l'hora de parlar i es va proposar d’investigar-ho.

Lentament, durant el procés d’aquesta investigació fou descobrint que el problema era molt més ampli del que esperava. En la base del problema havia de situar-se no tan sols el seu aparell fonador, sinó tot ell, cos i ment. La seva condició psicofísica era la responsable de la qualitat de tot el que feia.

Posteriorment va descobrir que l’objecte del seu estudi no era únicament una particularitat seva, sinó que era comú entre la majoria de la gent. Va aconseguir canviar aquells hàbits que l’entorpien i més tard va trobar la manera d’ensenyar a altres a fer el mateix. D’aquesta manera va desenvolupar al llarg de la seva vida la Tècnica que duu el seu nom i que encara es transmet avui.

L’ús d’un mateix

De tots el seus raonaments, podem concloure que les nostres opcions referents a allò que fem amb nosaltres mateixos determinen en gran mesura la qualitat de la nostra vida. Estarem d’acord en què l’eficàcia d’una eina depèn de com la usem.

Què significa fer bon ús de nosaltres mateixos?

Probablement procurar ser capaços de viure tan sans i feliços com puguem, i això ho aconseguirem si respectem al màxim el funcionament natural del nostre organisme psicofísic. Si som conscients del que fem i del que pensem.

Fem a continuació una breu descripció –simplificada i a grans trets- del que podríem denominar la nostra eina com a éssers humans, el nostre cos. Ens referirem a l’organització funcional dels elements principals.

Per començar, els músculs del cos no haurien de ser vistos com tires separades que connecten ossos entre sí, sinó més bé com a una única malla elàstica que vesteix tot l’esquelet. Aquest vestit elàstic té dos funcions: ens permet moure’ns i interactuar amb l’entorn, i ajuda a mantenir totes les parts del cos en bona correlació entre sí. En la base d’aquestes dues funcions hi ha la necessitat de cooperar amb la gravetat, de mantenir el precari equilibri quan estem dempeus.

A fi de moure’s eficientment en un camp gravitatori com és el nostre planeta, l’home –en la seva evolució fins a posar-se dret- ha anat desenvolupant una sèrie de mecanismes antigravitatoris. Alexander va descobrir a través de l’observació pràctica –no teòricament- que el moviment primari (oposat a la gravetat) pot ser ajudat considerablement. Això s’aconsegueix inhibint conscientment els patrons de tensió que interfereixen amb ell i desenvolupant el desig conscient d’optimitzar el funcionament dels mecanismes antigravitatorios. El desig, el voler que succeeixi, pot influir positivament en l’adequada activitat muscular.

El desig es tradueix en un missatge del sistema nerviós que realitza la funció de donar ordres a la musculatura. El cervell es comunica amb els músculs enviant i recollint informació a través dels nervis.

Quan respectem aquesta coordinació natural –quan mantenim aquest desig- totes las parts del conjunt muscular elàstic es troben allargades i tonificades facilitant el moviment i la coordinació. Alexander va descriure aquesta situació com créixer en estatura o bé anar cap amunt. Això a la vegada, proporcionava un medi ambient interior ideal per a la respiració, la digestió i la circulació sanguínia. Finalment podríem preguntar-nos: i qui dóna les ordres al cervell? La resposta és evident: jo, un mateix.

Els conceptes mentals que tenim sobre els nostres actes són els que, en definitiva, ordenen una organització o una altra de la nostra unitat psicofísica. Tanmateix els conceptes es poden canviar. Aquest fet ens retorna a nosaltres mateixos la capacitat de governar-nos com a individus, la llibertat d’opció, la possibilitat d’aprendre i de canviar.

Control Primari

Una vegada hem vist el funcionament natural, podríem suposar que tots els éssers humans en gaudim sense cap dificultat. Però no es així. Tal com hem dit abans, la majoria de nosaltres interferim d’una o altra manera. Sembla que el mateix patró de conducta que Alexander va descobrir en ell és pràcticament universal entre els humans: la tensió excessiva que comença en el coll, continua amb un escurçament i una contracció general. El to muscular de tot el cos resulta alterat, afectant l’alineació normal de l’esquelet i per tant el suport dels òrgans interns.

Alexander va basar el seu treball en aquesta relació a la que va anomenar Control Primari: una relació apropiada entre el cap, el coll i l’esquena estimula una apropiada relació del conjunt i permet que es pugui produir el moviment primari d’estar dempeus en contra de la gravetat.

Inhibició i Direcció
 

Fins ara hem parlat del bon ús, però no de com aconseguir-lo. En aquest punt convé deixar clar que la Tècnica Alexander no és una teràpia, o un tipus de manipulació. És educació. Es tracta d’aprendre a escollir conscientment la nostra pròpia organització.

El que es pretén és trencar la força de l’hàbit. Canviar els costums que hem anat aprenent i que a còpia de repetició, han creat en nosaltres una predisposició a reaccionar d’una manera determinada enfront d’una situació donada. Per tant, és aquesta repetició la primera que hem de detenir. És a dir: rebre un impuls i rebutjar respondre de la manera acostumada (automàtica) crea les condicions adequades per a que pugui produir-se el canvi.

Primer hem d’evitar que el sistema neuro-muscular continuï enviant missatges per camins erronis, abans que puguem enviar els correctes. Alexander va utilitzar la paraula inhibició en el context de la neurofisiología: frenar la resposta automàtica i habitual a un estímul – l’escurçament produït per la tensió,- donant-nos la llibertat d’escollir una resposta adequada – l’allargament que produeix el fet de distendre.

Una vegada que ja hem inhibit mentalment les respostes automàtiques de mal ús, un cop hem decidit no tensar ni fer pressió cap a dintre, llavors podem dirigir el sistema neuromuscular per a que s’allargui, s’eixampli i s’expandeixi de forma que els mecanismes posturals ens proporcionin la força natural cap amunt en resposta a la gravetat. Direcció és un procés de pensament dirigit o intenció, de desig, de projecció d’ordres a tot el sistema com a unitat, que organitza les condicions per a un bon ús.

Com aprenem

Mitjançant la Tècnica Alexander s’aprèn a inhibir les respostes automatitzades i a dirigir les que ens permeten respectar el control primari – millorar la relació entre el cap, el coll i l’esquena per tal de reinstaurar l’equilibri i la coordinació natural – i que, al mateix temps, creen les condicions necessàries per a millorar l’ús d’un mateix. Això és el que s’ensenya a les classes.

Alexander creia que ni paraules ni exercicis eren suficients per a estimular un canvi real dels nostres hàbits més profunds, que ens permetés millorar el nostre ús. Va desenvolupar un mètode de treball manual individualitzat en el qual el professor guia l’aprenentatge de la inhibició i la direcció amb l’ajuda d’un contacte manual i donant les instruccions verbals necessàries a l’alumne per a que vagi convertint-se en el subjecte del seu propi aprenentatge.